Over 10 years we help companies reach their financial and branding goals. Maxbizz is a values-driven consulting agency dedicated.

Gallery

Contact

+1-800-456-478-23

411 University St, Seattle

maxbizz@mail.com

bombarders barcelona

Com s’evità un dia de dol a Barcelona

Durant la Guerra Civil Espanyola, a la Batalla de l’Ebre, els dos exèrcits varen patir un desgast molt important, sobre tot pel què fa a l’aviació. A l’Exèrcit Republicà li va ser impossible recuperar les seves pèrdues, gràcies a que el Comitè de no Intervenció no va deixar passar de França 500 avions soviètics que hi havia a la frontera, mentre que avions alemanys i italians arribaven constantment a la zona sollevada, fent escala a Mallorca, sense fre d’aquest Comitè de no Intervenció. Una vegada provistos d’aviació, el bàndol rebel va iniciar una ofensiva contra Catalunya, el gener del 1939.

Al llarg de la primera fase de l’ofensiva, les forces terrestres republicanes oposaren una forta resistència, però varen trobar a faltar recolzament aeri, ja que a Catalunya només quedava una Esquadrilla de bombarders, la 4ª de Katiuskas. Barcelona estava immersa en contínues batalles aèries entre els avions del bàndol sollevat i els avions republicans. Mentre els primers duien a terme la seva ofensiva els pilots republicans defensaven la ciutat.

batalla de l'ebre

 

L’Estat Major tenia notícies que l’Esquadra Franquista tenia l’ordre d’efectuar un “servei d’intimidació”, una desfilada de tota l’Esquadra sobre el Port de Barcelona amb un fort bombardeig per acabar amb la resistència moral republicana. Per evitar quest bombardeig, es va programar un servei de reconeixement sobre l’Esquadra Franquista. La base estava situada a Celdrà, a uns 12 km al nord de Girona, un aeròdrom de campanya sense serveis per a vols nocturns.

Per efectuar el servei amb la sortida del Sol, els avions despegaven a les 06:30h, completament de nit, havent de col·locar un motorista amb els llums encesos al final del camp perquè servís de referència, La sortida del mar s’efectuava com s’havia estipulat i pactat amb els serveis de Defensa Antiaèria per Mataró, i a unes 20 milles paral·lel a la costa s’arribava al Port de Castelló, d’on s’enfilava cap a Mallorca, on estaven disposades les bases balears.

En un d’aquests serveis, a mitjans de gener, dins del rumb Castelló-Mallorca, Vicente Moliner, un dels pilots de la 4ª Esquadrilla de Katiuskas, va observar una formació de vaixells rumb a Barcelona, a unes 50 milles aproximadament. Aquest pilot no duia bombes, solament la màquina de fotografiar per a reconeixements. Al baixar per poder treure fotografies, aquests vaixells trencaren immediatamnet la formació, i varen atacar l’avió de Vicente Moliner amb munició antiaèria. Havent escapat pels pèls i havent pogut baixar a repostar armament i combustible, el katiuska de Vicente Moliner i tres bombarders més varen dirigir-se a la situació d’aquells vaixells franquistes. Es va donar una batalla entre els avions republicans i les bateries antiaèries dels vaixells franquistes, una batalla que va resultar amb un dels vaixells tocat per la munició republicana i els vaixells tornant a la base de Mallorca. L’Esquadrilla va evitar un bombardeig que hagués significat la ruïna per la ciutat de Barcelona.

Les obreres de la indústria aeronàutica espanyola

A partir de la dècada dels anys 30, a Espanya, ja hi havia una notable presència d’obreres especialitzades a les empreses aeronàutiques. El cas més conegut fou el de les treballadores de la factoría de Construccions Aeronàutiques S.A. (CASA) amb seu a Getafe. CASA va donar la possibilitat a moltes dones de poder treballar en aquest àmbit, ja que tradicionalment aquestes feines, més manuals, duien nom d’home. De fet, la crescuda del nombre de dones treballadores vinculades al món de la mecànica va propiciar que es consolidés un concurs anual entre les mateixes treballadores de CASA.

Lamentablement, el paper de les dones i la seva participació a la indústria aeronàutica s’ha anat oblidant amb el temps, en detriment de les treballadores americanes. La labor d’aquestes últimes fou especialment publicitada per la premsa de Washington durant la Segona Guerra Mundial a través de la figura de Rosie The Riveter, Wendy The Welder o Julie The Janitor.

Malgrat tot, durant la Guerra Civil, ambdós bàndols van mobilitzar la força de treball femenina, ocupant els llocs de treball que havien deixat buits els homes que s’havien mobilitzat. En el camp de l’aeronàutica, la mobilització femenina més nombrosa fou a càrrec de Servicios de Aviación y Fabricación (SAF). Va donar treball a moltes joves com a operàries de la fàbrica d’avions de combat Polikarpov I-15 de Sabadell. Aquestes obreres especialitzades varen assumir la responsabilitat d’aquest paper en una Espanya que estava en guerra. També les conseqüències de la derrota.

josefa barco hernandez

El nombre de treballadores especialitzades en la indústria de guerra espanyola va ser molt elevat. Entre aquestes, destaca el cas de Josefa Barco Hernández, obrera d’Aviació que, després de l’ocupació de Catalunya, va ser internada amb la seva filla de 12 anys al camp de concentració de Harras. El maig de 1939, gràcies a l’ajuda donada pel Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols, la Josefa i la Encarnación, la seva filla, varen poder embarcar al vaixell Sinaia rumb a Mèxic.

Relatos aeronáuticos – Carlos Lázaro Ávila

La vella aviació: el Tupolev SB-KATYUSKA

Fou el major bombarder rus que participà a la Guerra Civil espanyola. Segurament l’avió més avançat en aquella època. Tant fou així que, refugiant-se en la seva gran velocitat de creuer, superior a la de molts caces de l’època, el Katyuska solía actuar sense escoltes. El comandament republicà, degut a que no tenia molta varietat d’aviació, no els va poder fer servir pel què foren dissenyats: el bombardeig estratègic a gran alçada a la rereguarda, trencant l’organització enemiga.

El Katyuska fou dissenyat per A.A. Arkhangelski, un dels membres de l’oficina de projectes de Tupolev. Monopla, bimotor, d’ala mitjana implantada, totalment metàl·lic, i ales i timons de disseny pur. L’ala estava formada per dos cossos: la central, on s’unia el fuselatge, suportava dos motors. El sistema sencer del tren d’aterratge, els flaps de frenada, dos dipòsits de carburant de 390 litres i 2 dipòsits d’oli de 75 litres cada un d’ells. A aquesta part central se li afegeix dues semi ales amb un diedre positiu i alerons. Comptava amb tres cabines separades formant-ne una de sola, composta per la figura del Bombarder, el Pilot de polimotors i l’Observador, que es comunicaven entre si per telèfon, llums i senyals que es feien amb els braços, ja que l’Observador podia sortir perfectament en vol per la porteta de dalt. A l’aproximar-se a territori enemic, l’Observador comunicava amb dues síl·labes: FREN-TE; senyals amb llums pel Bombarder; etc.

tupolev sb katyuska

La navegació es feia, originalment, amb ajuda de dos brúixoles: una a la cabina de l’observador i l’altra del pilot. L’observador, des de la cabina, efectuava el bombardeig. Per aquests bombarders s’utilitzava el visor “GOERZ” i unes taules de tir que es portaven sempre en el vol. Mirant pel visor apareixia una retícula amb una creu al mig, mentre el pilot mantenía la velocitat de vol i altura i l’observador mitjançant un sistema de llums verdes (dreta), blanques (recte) i vermella (esquerra) indicava la direcció exacta que havia de seguir el pilot, tant a la navegació com a la zona d’objectiu. Els alemanys tenien molt interès en pel visor empleat pels Katyuska, tant que quan un dels pilots d’aquesta aeronau, el pilot Rafael Ballester fou abatut, el primer que va fer al saltar de l’avió fou tirar el visor des de l’aire. Quan va ser presoner de la Legió Còndor, el primer que li van preguntar va ser què havia fet amb el visor.

L’armament estava compost per dues ametralladores SHKAS de 7,62 mm, que portava l’observador, amb 4000 cartutxos, combinat amb un dipòsit de bombes LUCKI, col·locades verticalment: 6 de 70 kg i 4 de 15 kg o 6 de 100 kg. Alguna vegada, però, s’havia sortit amb un única bomba de 500 kg. Ara bé, el veritable defensor de l’avió era el sentinella de l’avió, que vigilaba l’espai aeri des de la seva cabina.

La quantitat de Katyuskas que va rebre la República Espanyola foren 93, tot i que molts s’han aventurat a dir que el nombre puja a 200. Els pilots deien que semblaven i els anomenaven “El Circ”, per la seva quantitat de trasllats. Durant aquests viatges es coneixien tots i existia una veritable amistat, des del xofer, el cuiner, el motorista i el cap de l’Estat Major. Els pilots també tenen paraules d’admiració per tots els membres del servei. “Sempre estaven al seu lloc de treball i eren infatigables: mecànics, armers, electricistes, paracaigudistes… Quan anàvem a aterrar, des de dalt vèiem un formiguer esperant que arribèssim per tractar-nos amb tota mena de cures. Els seus serveis eren tan valuosos com els nostres”.